El
3, 4 i 5 de juliol vam poder estrenar Serà
el nostre secret a la Sala La Planeta de Girona. Havíem d'haver estrenat el
mes de març però per la pandèmia no va ser possible fins quatre mesos més
tard.
El
procés que es va allargar una mica més d’un any el puc dividir en dues parts:
Primer
entrevistant testimonis i especialistes i visionant documentals, llegint articles
i llibres des de l'empatia, l'afany de coneixement i la necessitat de fer visible
l'abús sexual que pateixen els infants.
Després,
assajant, vaig comprendre com era encarnar a escena aquestes vivències gràcies
a la sensibilitat, destresa i respecte de la Daniela Feixas (dramaturga i
directora de l'obra) i gràcies a la complicitat i el talent de l'Elies Barberà
(company d'escena).
I
durant tot el procés hi ha hagut moments de dubte, de por, de sentir que el que
teníem entre mans era molt valuós i necessari. Seguidament algunes reflexions
sobre el treball actoral.
Posar nom al que sentim:
L'aturada
del confinament em va servir per digerir i endinsar-me més reflexivament en les
entrevistes dels testimonis (més ben dit, les
testimonis). Vivint paraula a paraula les vivències gravades em vaig adonar que
jo no havia posat nom a molts sentiments subjacents a les expressions sonores. Sentia
el que deia passant per tot arreu però sense “anomenar-ho” tot amb detall. Cal
posar nom a tot el que se sent? Quan posem nom racionalitzem el que sentim i
llavors tenim la possibilitat de gestionar-ho. L’aprenentatge és
essencialment sensorial però anomenar-ho dona la possibilitat d’anar més a fons
ja que t’adones que no n’hi ha prou amb dir “expressa tristesa”. Com és aquesta
tristesa en aquesta frase o paraula? És una tristesa amarga o bé és nostàlgia o
pena o amargor o dolor o abatiment o resignació…? I visualitzant les imatges
del text i sentint la qualitat sonora de la veu en cada frase es poden
distingir els matisos sonors i per tant, físics i emocionals.
Recorregut sensorial:
Llegint
llibres sobre la temàtica del trauma en l’infant i especialment sobre el
trauma per abús sexual infantil, ha estat crucial distingir les tres parts del
cervell que tenim: el rèptil, l'emocional i el racional. El rèptil i més
primitiu és el responsable de les sensacions físiques. I els intèrprets fem un
viatge sensorial quan interpretem. Les sensacions són la base del nostre
treball. I a partir d'elles, sentim emocions que ens porten a l'acció. Si
canvia la sensació en funció de les imatges, el cos i la veu es modifiquen.
Complexitat emocional:
Les
sensacions físiques de les testimonis que hem entrevistat quan ens parlen de
l'abús són sensacions tenses, de rebuig, de retracció, d'alerta, de perill, de
bloqueig, d'apatia, de buidor, de desprotecció, d'agitació,...
I
les emocions? Fàstic, repugnància, por, pànic, ràbia, impotència, odi, plaer, perplexitat,
tristesa, desesperació, ansietat, incomprensió, desig, ...
I al
llarg de la seva lluita cap a la supervivència: tendresa, orgull, sorpresa, venjança,
indignació, amor, plaer, confiança, esperança, passió, i un llarguíssim
etcètera.
I
totes aquestes emocions i moltes més conviuen sota les paraules de manera
complexa i contradictòria -tal i com sentim els humans: orgull i tristesa,
fàstic i plaer, dolor i satisfacció, eufòria i por, tendresa i impotència... Hi
ha un llibre de Boris Cyrulnik que es titula "La maravilla del dolor" i parla del sentit de la resiliència.
I tria aquest títol, que és un oxímoron, per parlar-nos de la superació del
trauma.
Captar
aquesta complexitat emocional és entrenar-nos per a ser més empàtics i
comprensius amb nosaltres mateixos i amb els altres. Penso que una de les
tasques més motivadores per a l’intèrpret és poder conèixer com sentim els
humans a través dels personatges.
Sensibilitat
i límits: Investigar, entrevistar, escoltar, actuar.
Conèixer,
impregnar-se
d'aquest món sensorial i emocional que hi ha darrera
les veus de les testimonis per llavors viure-ho a escena des de les visceres i
deixant que afecti (fins a cert punt!) la resta del nostre organisme. La
paraula dita és la conseqüència d'aquest sentir. I dic fins a cert punt perquè
aquest també ha estat un aprenentatge com a actriu que s'ha fet molt evident
durant el procés. Com m’ha afectat cada etapa?
1.
Durant les entrevistes: Com he empatitzat amb les supervivents, com m'han
afectat la seves històries, quines imatges i sensacions s'han quedat dins meu
amb més força i com m'assalten durant les hores i dies posteriors a les
entrevistes. Com digereixo el que m’han explicat. Com miro la realitat que
m’envolta.
2.
Quan escolto les entrevistes i m'aprenc els fragments escollits: Curiosament hi
ha un viatge en el temps i com més escolto la veu de les testimonis i les seves
paraules, més em sorprèn perquè descobreixo sensacions noves que m'allunyen del
que coneixia.
3.
Quan encarno les testimonis als assajos: Què en queda del que vaig sentir
durant les entrevistes? La feina actoral ha estat desempallegar-me d'aquelles
sensacions de "jo entrevistadora" per actuar des del “jo testimoni”
que recorda i reviu seqüències dels fets traumàtics i les posteriors seqüeles.
En la manera de dir de les testimonis hi ha l'experiència del fet.
Com a
actriu he investigat la necessitat de posar límits a la disponibilitat
emocional per gaudir actuant, fins i tot de les experiències més aterridores de
les testimonis. I en aquest gaudi artístic rau la força del teatre: convertir
el relat d’experiències reals esfereïdores en una obra d’art necessària,
incòmoda a vegades, poètica, emotiva i sobretot humana.
La
fortalesa de les testimonis i la seva generositat em va corprendre des del
primer moment. I dins meu hi havia el compromís i la necessitat de representar-les
fidelment des de l’admiració i el respecte. Aquesta necessitat era compartida
amb tot l’equip. Que bé que fos així! Per això, quan les testimonis, els
espectadors i els crítics que van venir a les funcions van captar-ho d’aquesta
manera, la satisfacció va ser molt gran.
“Les interpretacions de Marta Montiel i
d’Elies Barberà són d’una autenticitat, honestedat i versemblança admirables.
Quina complicitat, quina unió, que sinceres! Són, ras i curt, de traca i
mocador.” Oriol Osan, crítica Infàncies robades a Núvol el
09/07/20.
“Les interpretacions de Marta Montiel i Elies
Barberà, respectant els idiomes i fins i tot els accents i les variants
dialectals de cada testimoni, són realment commovedores, tant o més com ho eren
a No m’oblideu mai, on ja mostraven una meravellosa ductilitat en la
interpretació de testimonis molt diferents.” (…) S’ha
de tenir una valentia i un coratge immensos per abordar amb profunditat un tema
dolorós com pocs. S’ha de tenir un tacte i una delicadesa extrems per dur
aquest material a escena, (…).” Dani Chicano, crítica La paraula que
sacseja a El Gerió Digital el 28/08/20.
Records com aquest que conclouen un procés: una llarga abraçada
després d’una de les funcions amb una testimoni que admiro. Les seves paraules:
“Gràcies, veure l’obra m’ha ajudat moltíssim.”
