Reflexions sobre el treball actoral a SERÀ EL NOSTRE SECRET.

El 3, 4 i 5 de juliol vam poder estrenar Serà el nostre secret a la Sala La Planeta de Girona. Havíem d'haver estrenat el mes de març però per la pandèmia no va ser possible fins quatre mesos més tard. 

El procés que es va allargar una mica més d’un any el puc dividir en dues parts:

Primer entrevistant testimonis i especialistes i visionant documentals, llegint articles i llibres des de l'empatia, l'afany de coneixement i la necessitat de fer visible l'abús sexual que pateixen els infants.

Després, assajant, vaig comprendre com era encarnar a escena aquestes vivències gràcies a la sensibilitat, destresa i respecte de la Daniela Feixas (dramaturga i directora de l'obra) i gràcies a la complicitat i el talent de l'Elies Barberà (company d'escena).

I durant tot el procés hi ha hagut moments de dubte, de por, de sentir que el que teníem entre mans era molt valuós i necessari. Seguidament algunes reflexions sobre el treball actoral.

    Posar nom al que sentim:   

L'aturada del confinament em va servir per digerir i endinsar-me més reflexivament en les entrevistes dels testimonis (més ben dit, les testimonis). Vivint paraula a paraula les vivències gravades em vaig adonar que jo no havia posat nom a molts sentiments subjacents a les expressions sonores. Sentia el que deia passant per tot arreu però sense “anomenar-ho” tot amb detall. Cal posar nom a tot el que se sent? Quan posem nom racionalitzem el que sentim i llavors tenim la possibilitat de gestionar-ho. L’aprenentatge és essencialment sensorial però anomenar-ho dona la possibilitat d’anar més a fons ja que t’adones que no n’hi ha prou amb dir “expressa tristesa”. Com és aquesta tristesa en aquesta frase o paraula? És una tristesa amarga o bé és nostàlgia o pena o amargor o dolor o abatiment o resignació…? I visualitzant les imatges del text i sentint la qualitat sonora de la veu en cada frase es poden distingir els matisos sonors i per tant, físics i emocionals.

    Recorregut sensorial:

Llegint llibres sobre la temàtica del trauma en l’infant i especialment sobre el trauma per abús sexual infantil, ha estat crucial distingir les tres parts del cervell que tenim: el rèptil, l'emocional i el racional. El rèptil i més primitiu és el responsable de les sensacions físiques. I els intèrprets fem un viatge sensorial quan interpretem. Les sensacions són la base del nostre treball. I a partir d'elles, sentim emocions que ens porten a l'acció. Si canvia la sensació en funció de les imatges, el cos i la veu es modifiquen.

    Complexitat emocional:

Les sensacions físiques de les testimonis que hem entrevistat quan ens parlen de l'abús són sensacions tenses, de rebuig, de retracció, d'alerta, de perill, de bloqueig, d'apatia, de buidor, de desprotecció, d'agitació,...

I les emocions? Fàstic, repugnància, por, pànic, ràbia, impotència, odi, plaer, perplexitat, tristesa, desesperació, ansietat, incomprensió, desig, ...

I al llarg de la seva lluita cap a la supervivència: tendresa, orgull, sorpresa, venjança, indignació, amor, plaer, confiança, esperança, passió, i un llarguíssim etcètera.

I totes aquestes emocions i moltes més conviuen sota les paraules de manera complexa i contradictòria -tal i com sentim els humans: orgull i tristesa, fàstic i plaer, dolor i satisfacció, eufòria i por, tendresa i impotència... Hi ha un llibre de Boris Cyrulnik que es titula "La maravilla del dolor" i parla del sentit de la resiliència. I tria aquest títol, que és un oxímoron, per parlar-nos de la superació del trauma. 

Captar aquesta complexitat emocional és entrenar-nos per a ser més empàtics i comprensius amb nosaltres mateixos i amb els altres. Penso que una de les tasques més motivadores per a l’intèrpret és poder conèixer com sentim els humans a través dels personatges.

Sensibilitat i límits: Investigar, entrevistar, escoltar, actuar.

Conèixer, impregnar-se d'aquest món sensorial i emocional que hi ha darrera les veus de les testimonis per llavors viure-ho a escena des de les visceres i deixant que afecti (fins a cert punt!) la resta del nostre organisme. La paraula dita és la conseqüència d'aquest sentir. I dic fins a cert punt perquè aquest també ha estat un aprenentatge com a actriu que s'ha fet molt evident durant el procés. Com m’ha afectat cada etapa?

1. Durant les entrevistes: Com he empatitzat amb les supervivents, com m'han afectat la seves històries, quines imatges i sensacions s'han quedat dins meu amb més força i com m'assalten durant les hores i dies posteriors a les entrevistes. Com digereixo el que m’han explicat. Com miro la realitat que m’envolta.

2. Quan escolto les entrevistes i m'aprenc els fragments escollits: Curiosament hi ha un viatge en el temps i com més escolto la veu de les testimonis i les seves paraules, més em sorprèn perquè descobreixo sensacions noves que m'allunyen del que coneixia.

3. Quan encarno les testimonis als assajos: Què en queda del que vaig sentir durant les entrevistes? La feina actoral ha estat desempallegar-me d'aquelles sensacions de "jo entrevistadora" per actuar des del “jo testimoni” que recorda i reviu seqüències dels fets traumàtics i les posteriors seqüeles. En la manera de dir de les testimonis hi ha l'experiència del fet.

Com a actriu he investigat la necessitat de posar límits a la disponibilitat emocional per gaudir actuant, fins i tot de les experiències més aterridores de les testimonis. I en aquest gaudi artístic rau la força del teatre: convertir el relat d’experiències reals esfereïdores en una obra d’art necessària, incòmoda a vegades, poètica, emotiva i sobretot humana.

La fortalesa de les testimonis i la seva generositat em va corprendre des del primer moment. I dins meu hi havia el compromís i la necessitat de representar-les fidelment des de l’admiració i el respecte. Aquesta necessitat era compartida amb tot l’equip. Que bé que fos així! Per això, quan les testimonis, els espectadors i els crítics que van venir a les funcions van captar-ho d’aquesta manera, la satisfacció va ser molt gran.

“Les interpretacions de Marta Montiel i d’Elies Barberà són d’una autenticitat, honestedat i versemblança admirables. Quina complicitat, quina unió, que sinceres! Són, ras i curt, de traca i mocador.” Oriol Osan, crítica Infàncies robades a Núvol el 09/07/20.

“Les interpretacions de Marta Montiel i Elies Barberà, respectant els idiomes i fins i tot els accents i les variants dialectals de cada testimoni, són realment commovedores, tant o més com ho eren a No m’oblideu mai, on ja mostraven una meravellosa ductilitat en la interpretació de testimonis molt diferents.”  (…) S’ha de tenir una valentia i un coratge immensos per abordar amb profunditat un tema dolorós com pocs. S’ha de tenir un tacte i una delicadesa extrems per dur aquest material a escena, (…).” Dani Chicano, crítica La paraula que sacseja a El Gerió Digital el 28/08/20.

Records com aquest que conclouen un procés: una llarga abraçada després d’una de les funcions amb una testimoni que admiro. Les seves paraules: “Gràcies, veure l’obra m’ha ajudat moltíssim.” 

Serà el nostre secret: obra document sobre l'abús sexual infantil.

Obra de teatre verbatim sobre els abusos sexuals infantils en l'àmbit familiar.
Podreu veure-la més endavant a: Sala La Planeta  (Girona) i a Escenari Brossa (Barcelona).

És possible entendre a través del teatre la magnitud i complexitat de les conseqüències psicològiques, emocionals i físiques que comporten els abusos sexuals infantils? Aquest art ens ofereix un espai d'aprenentatge emocional i intel·lectual en relació a les possibles malalties ocasionades per l'abús en l'àmbit familiar o de confiança de la menor. El text de l'obra és creat amb els fragments de les entrevistes fetes a testimonis supervivents que ens parlen de com elles i ells ho van viure i de quina manera han lluitat i estant lluitant per poder-se sanar dins una societat que no es pren seriosament aquests casos perquè li costa acceptar que existeixen. I més, que existeixen dins de les famílies.

I què passa amb els abusadors? I amb els còmplices? I amb nosaltres que ho tenim al costat i no ho veiem? Una de cada cinc nenes (4 nenes i un nen) pateix o patirà abusos sexuals abans dels 17 anys. I d'aquests abusos, un 80% succeeix en l'àmbit familiar.
Estem parlant de maltractament infantil amb unes conseqüències que poden ser molt bèsties.
Per això a través del teatre documental verbatim volem expressar aquest tema tabú per conscienciar-nos, sensibilitzar-nos i també per reflexionar-hi plegats després de les funcions amb els especialistes convidats que ens acompanyaran.

Bessel van del Kolk en el seu llibre El cuerpo lleva la cuenta diu: "Nadie quiere recordar un trauma. En este sentido, la sociedad no es diferente de las propias víctimas. Todos queremos vivir en un mundo seguro, manejable y previsible, y las víctimas nos recuerdan que esto no es siempre así. Para comprender el trauma, debemos superar nuestra reticencia natural a confrontar esta realidad y reunir el valor para escuchar los testimonios de los supervivientes."

Comprendre a través del teatre

No m'oblideu mai ha estat una experiència molt humana. El gènere teatral Verbatim ens ha permès endinsar-nos a unes vivències a través de la paraula. La paraula dels testimonis que ens han explicat la seva història. Les gravacions han estat el nostre guió. Escoltar-les ha estat comprendre els sentiments des d'on neixen els sons, les paraules. Ens ha fet adonar de com el llenguatge és un reflex de la nostra vida interna i es revela més enllà del conscient. Com parlem? Com estructurem les frases i quines paraules es repeteixen prenent un significat valuós dins la història que expliquem? Un significat en el present que ressona a un passat proper o llunyà. Unes imatges que són expressades amb silencis, respiracions sonores, sons que queden suspesos fins que arriba la paraula que pot definir-les.
El so de la veu és com la mirada: expressa el que volem dir i el que no, expressa el que sentim. I es revela pels canvis que es produeixen al llarg del relat: canvis de volum, de tonalitat, de tempo i de qualitat sonora (rugositat, brillantor, aire, opacitat, estridència...).

Edgar Morin diu: La comprensión humana, siempre intersubjetiva, requiere apertura hacia el otro, empatía, simpatía. Aquesta obra ens ha donat l'oportunitat de comprendre l'altre, empatitzar-hi i expressar amb un respecte molt gran el seu relat. I durant les funcions hem compartit aquest sentiment d'empatia amb els espectadors i molts d'ells han respirat amb nosaltres. Han escoltat amb el cor. La valentia dels testimonis ha estat el trampolí per atrevir-nos a exposar el suïcidi juvenil i algunes de les seves causes. Exposar per evidenciar les nostres pors, les nostres febleses i també la capacitat que tots tenim de poder detectar, escoltar i acompanyar.

A totes les funcions, a Girona i a Barcelona hi ha hagut un col·loqui amb un especialista diferent cada dia. Així hem pogut reflexionar i aprendre de l'experiència compartint les impressions generades per l'obra. Els especialistes han estat aquests:

Girona, Sala La Planeta:
Dimecres 25 d'abril: Anna Calvet. Psiquiatra.
Dijous 26 d'abril: Tura Soler. Periodista.
Divendres 27 d'abril: Meritxell Perich. Psicòloga del Centre de Salut Jove de Girona.
Dissabte 28 d'abril: Montserrat Crehuet. Terapèuta.
Diumenge 29 d'abril: Fina Trullàs. Psicòloga, Educadora Social i promotora de la Resiliència.

Barcelona, La Seca-Espai Brossa:
Dimecres 16 de maig: Jaume Funes, Psicòleg, educador i periodista.
Dijous 17 de maig: Itxaso Figueras Uranga, Psicòloga especialista en psicologia clínica i terapeuta Gestalt.
Divendres 18 de maig: Ferran Garcia, Educador social i Tècnic d'àrea de Serveis socials municipals i Pere
Urraca, Educador social i Educador a Centres residencials d'acció educativa (CRAE) de la Generalitat.
Dissabte 19 de maig: Judit Novo Salvador, Metgessa de família al CAP Terrassa Sud de l'Hospital Universitari Mútua de Terrassa.
Diumenge 20 de maig:  Jaume Funes, Psicòleg, educador i periodista.
Dimecres 23 de maig: Victòria Nicuesa, Professora, terapeuta, Coach especialitzada en educació i formadora de professors.
Dijous 24 de maig: Dr. Josep Vilajoana i Celaya, degà del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya i José Ramón Ubieto, psicoanalista i psicòleg.
Divendres 25 de maig: Fina Trullàs, Psicòloga, educadora social i promotora de la resiliència.
Dissabte 26 de maig: Joan Martínez Prieto, Director de la delegació a Catalunya de AEPAE (Asociación Española para la Prevención del Acoso Escolar).
Diumenge 27 de maig: Thaïs Tiana, Psicòloga membre del Programa de Prevenció del Suïcidi de l’Hospital de Sant Pau i del Programa d’Atenció al Supervivent.

A punt d'estrenar

Del 25 al 29 d'abril de 2018 a Sala La Planeta. Cicle de Teatre Verbatim. Amb moltes ganes de transmetre les paraules dels testimonis que han participat al projecte.