He descobert una dona amb molta capacitat de treball, humanitat i estima vers la nostra llengua. A través dels seus llibres i opinions a les entrevistes he viatjat al passat, als anys de la Guerra Civil, la posguerra i les dècades posteriors fins als nostres dies. La seva tasca per la llengua ha estat constant transmetent amb ella saviesa, valentia i bondat. És per això que ha estat un plaer elaborar un recital amb les seves paraules i ja estic desitjant que arribi el moment de compartir-lo amb els alumnes que el faran.
Aquí un poema del seu llibre Jardí vivent.
ARRIBAR
Heu
arribat on volíeu, vosaltres?
Jo no sé encara on volia arribar
i
m’anuncien que sóc prop del terme.
Deixo al meu darrere llargues caminades
cansoses o alades, per erms o jardins,
cantant acoblades amb les veus amigues
o en silencis densos o desemparats.
Vaig buscar l’eterna frescor de les aigües
que neixen als cims, i l’ardent
bocassa
del volcà amagat que fa, traïdor,
del foc, pedra morta. No me’n queda res.
Sóc pobra com era.
Em cal agrair-ho, com un privilegi?
Haig de rebel·lar-me contra la injusticia?
Si m’he deixat dur pel vent de cada hora,
no sé si em venia de dins, aquell vent.
He seguit dreceres sense esperar els altres?
O per esperar-los he marrat camí?
He deixat el pa per recollir engrunes
o són les engrunes el gran nodriment?
Del néixer al morir, tot es fa pregunta.
Viure és preguntar? No més?
Heu
arribat on volíeu, vosaltres?
Jo,
només aquí: a l’interrogant.
