Publicat per Teresa Bruna (Teatralnet) 25/02/2013
Divendres es va estrenar al Teatre Tantarantana l'obra de Dario Fo Si no ens paguen, no paguem, de Teatre de l'Enjòlit- La Conquesta del Pol Sud, dirigida per Carles Fernández Giua. Sobre la creació i nova versió de l'espectacle, ja en vàrem parlar a la notícia que podeu recuperar. Però l'estrena va ser tan especial i reconfortant, que mereix una crònica.
Vaig tenir el privilegi de ocupar un raconet que havia quedat buit sobtadament en una sessió plena a vessar. Els ocupants del teatre provenien de diverses associacions (com ara Fundació Arrels, Associació Lligam, Fundació Joia, Llar de pau... ) compromeses amb l'ajut a la reinserció social, a persones sense llar, a la drogoaddicció, pro salut mental, acollida a immigrants... En total, 16 associacions diferents que, durant dos dies, van organitzar junt amb les companyies, aquesta particular estrena, de franc com solen ser totes les estrenes, però aquest cop oferta a un públic ben diferent.
Aviat vaig veure que la gent que m'envoltava, pels comentaris que feien, no anaven sovint al teatre. Potser mai: "De vegades ens venen a fer alguna cosa al club que en dic jo! I ho fan bé, eh! Però això d'anar a un teatre de Barcelona, tan cèntric, surt car...", em varen dir dues persones mentre feien una ordenada cua per entrar. Un cop dintre, els comentaris eren "A veure què serà, m'han dit que fa riure" o "Es veu que ataca la política...".
L'obra és trepidant, de les que esgoten només de pensar com deuen acabar els actors cada nit. És una comèdia d'embolics però de temàtica social. Les dones s'emporten bosses del supermercat perquè s'ha organitzat un moviment per fer-ho, i se les amaguen a la panxa. Els policies, que intenten esbrinar on han anat a parar les bosses, no paren de veure dones embarassades. S'arriba a organitzar un autèntic embolic surrealista sobre el transplantament de fetus i altres passades de voltes.
Aquest és, a grans trets, l'argument, amb un guió boníssim de Dario Fo/Franca Rame. Però la posada en escena no es queda enrere: les parets del Tantarantana semblen les d'un carrer de barri, plenes de pòsters actuals. I és que en molts moments els actors es mouen per entremig del públic i el fan participar. Quan això passa, és tota una festa! El públic reia amb gust i ganes i aplaudia quan acabava una escena. A la mitja part, allà al fumòdrom (el carrer), tothom semblava feliç: "Has vist? Ostres, ha començat tranquil, eh, però com ha canviat! És boníssim, boníssim" "Quin riure! Són molt bons, els actors, molt, eh! No paren ni un moment. I com corren!" S'ho explicaven els uns als altres com si només el que parlava formés part del públic, tots entusiasmats i comentant-ho amb els monitors.
Tornem a les cadires i els escolto una mica: "Jo agafaré el metro i anirem allà, ‘a casa'. Si vols venir amb mi porto les claus", es deien, parlant clarament de pisos comunitaris o socials. D'altres comptaven les targetes T-10 del metro per aprofitar-les. D'altres havien de seguir els monitors... Però de seguida tornaven a parlar de l'obra, impacients.
En acabar, es va sortejar una generosa bossa d'aliments que els supermercats Caprabo –precisament els ‘perjudicats' a l'obra- van oferir cada un dels dos dies. Tot seguit, els actors es van situar en un punt del teatre des d'on podien acomiadar el públic. Aquest va ser el moment més emocionant: les felicitacions, les emocions, els agraïments... tots premien les mans dels actors per haver-los convidat a una cosa tan bona. Va ser una d'aquelles escenes que sempre els agrairé que m'hagin permès de veure.
La resta del món que no hi va ser, no em tingueu enveja. La temàtica de l'obra i la forma de pagament, sistema Taquilla inversa, ben segur que provocarà escenes impagables cada dia.
